A l’esquerra de la popular Camel, just quan la paret de la Roca dels Arcs canvia d’orientació i comença a mirar descaradament cap al sud s’enfila la Navarro. Una via de tall clàssic, vertical i assequible. Pràcticament desequipada, és una bona opció per practicar l’autoprotecció alhora que gaudim d’un bon calcari i un entorn genial….
L‘escalada que proposem és la combinació de dos vies: la Glòria, que ens permet escalar la Miranda de Can Jorba i l’Aresta Brucs, que ens mena fins al cim de l’Agulla de Can Jorba. Es tracta de dues escalades totalment diferents; mentre la Glòria és de concepció moderna i molt ben equipada, l’Aresta Brucs, totalment…
La primera sensació que ens enduem a l’arribar al peu de via és que ens trobem davant un itinerari poc atractiu… Però la primera impressió no sempre és la bona. És cert que tindrem certa dosis de matoll, algun replà que trenca la continuïtat de la via i més d’un còdol ballarí; però els trams…
Es tracta potser de la millor via de la Paret de la Codolosa, ben equipada per no patir gens i amb roca de primera. La via, curta com totes les de la Codolosa, es compon de dos tirades del tot diferents: Una primera fàcil, on es superen una sèrie de ressalts amb la major elegància…
Molt aprop de la Cova de la Codolosa, s’enfila la Josep Monistrol, una escalada ràpida, sobre bona roca i de dificultat molt assequible. Com totes les seves veïnes, gaudeix d’una orientació sud que ens garanteix sol durant tot el dia. Una bona opció és combinar-la amb altres vies de la zona.
Quan les temperatures comencen a baixar és el moment ideal per deixar-se caure pel Serrat dels Monjos. Descaradament orientat al sud, les seves vies gaudeixen d’una bona insolació els mesos més freds de l’any. La Guateque és una bona proposta per arribar a la part més alta del serrat. La via evoluciona cercant els millors…
La Paret de la Codolosa ens ofereix les millors temperatures i la millor insolació per quan comença a fer fred. Per contra les vies són curtes i l’aspecte poc engrescador. “L’últim flutter” és una via de dos tirades, de caire esportiu, amb un primer llarg amb una darrera secció vertical prou interessant. Una bona opció…
Fent referència a Sant Llorenç de Montgai en Pep Soldevila diu en el seu llibre Les 100 millors escalades de Catalunya “Escalar aquí és abans que res una experiència relaxant: roca perfecta, reunions còmodes, i la vista que s’eixampla progressivament amb l’alçada, per descobrir-nos la bellesa del meandre que formen les aigües de l’embassament…” És…
La primera cosa que crida l’atenció d’aquesta via és el tipus de roca, combinació de calcari i conglomerat, que a primer cop d’ull ens fa dubtar de la seva solidesa. Després, a mida que anem guanyant metres, ens adonem que els nostres dubtes són infundats. La via és ràpida i sostinguda, permet-nos guanyar el cim…
De vegades hi ha escalades que ens sorprenen, sobretot quan d’entrada no hi tenim posades gaires expectatives. És el que passa amb la Via d’En Martí: Bona roca (tot i que hi ha algun tram dubtós), atlètica, continua, variada i amb un darrer llarg en diedre 100% diversió. Si a això li afegim un entorn…
Aquesta via, oberta l’abril de 2009 per l’Antxi i en Llorenç, ens permet descobrir un dels racons més desconeguts del Solsonès: Vilamala. El conglomerat no és de la millor qualitat, però sí que és més bo del que podíem pensar d’entrada. La via és divideix en dues parts, una primera, una mica més descomposta, que…
Via de dificultat moderada que convida a l’escalada pausada, gaudint del tacte de les abundants presses cantelludes mentre cerquem el següent punt d’assegurança, la Cerdà-Pokorski ens ofereix un traçat clàssic carregat de lògica a una de les raconades menys visitades de Sant Benet.
Trinxats és una petita perla del grau moderat. Dos tirades d’escalada esportiva sobre bon conglomerat, ens faran gaudir d’una escalada obligada, però mai exposada. Oberta per J.M. Alsina és una lliçó magistral de com ha de ser equipada una via d’aquest grau. Molt bona opció per acabar d’arrodonir un dia a Sant Benet.
La Redrum és una de les vies més repetides de Cap del Ras. Es tracta d’un itinerari de tall clàssic, que en la seva part baixa evita un parell de sostres i acaba sortint per dalt de la manera més directa. Com la majoria d’itineraris d’aquest sector la gran pega és la falta de continuïtat…
Just a l’esquerra de la popular Om Mani Padme Um de l’Agulla de l’Arbret trobem l’Aitor, una via d’un caire radicalment diferent i del tot recomanable. Al contrari que la seva veïna, l’Aitor és una via que conserva l’essència de l’escalada d’Agulles: escalada sobre plaques excel·lents, equipada per sota i amb les assegurances només allà…
Un dels trets diferencials de la Regió d’Agulles són les seves Arestes Brucs, vies obertes mirant al poble del Bruc, amb un atreviment i compromís que són patrimoni d’una època i d’una manera d’entendre l’escalada. Normalment són escalades curtes, que ens permeten combinar més d’una ascensió per jornada. La Saca Gran posseïx una de les…
La major part de vegades que ens apropem a Gorros veiem cordades escalant la 98 Octanos… Alguna cosa ha de tenir aquesta via per ser tant transitada: potser el generós equipament, potser la bona qualitat de la roca, potser la vertical tercera tirada, potser la magnífica sortida al cim o potser la suma de tot…
Just a l’esquerra de la popular Rataplan trobem “La que hi faltava”, una via de característiques molt similars: grau assequible, vertical, roca de primera i molt ben assegurada (encara que no arriba a l’extrem de la seva il·lustre veïna). En definitiva, una via d’escola que amb el recent re-equipament pot servir per descongestionar la Rataplan.
En Joan Vidal va obrir aquesta via la tardor del 2008 amb una línia força lògica on hi predomina l’escalada artificial. Haurem d’esforçar-nos en algun pas llarg per poder gaudir d’un intens final per abastar el cim de l’agulla. La via es troba totalment equipada i tindrem ombra al matí i sol per la tarda.
La Muralla Oest d’Agulles és una bona opció pels matins calorosos d’estiu donat que la seva orientació ens garanteix una bona ombra fins a les tres de la tarda. La Via dels Rodríguez guanya el cim de la Peluda per aquest vessant; equipada generosament amb parabolts ofereix una escalada vertical i amb cert ambient però…
La Vilmanbar és una via de concepció moderna, que guanya el Serrat de la Pastereta per una de les seves plaques més atractives. Amb un inici vertical però molt assegurat, gaudim d’una escalada agradable i sense gaires preocupacions. Menció especial per la roca a partir de la primera reunió, que farà gaudir als gourmets més…
La Senda del Àngels és una combinació de varies vies a la cara oest de la Portella Gran que dona com a resultat una escalada variada i del tot recomanable. Una primera tirada exigent i un estètic tercer llarg són motiu suficient per fer-hi una visita i gaudir d’una bona ombra els calorosos dies d’estiu.
Original, plaent i fresca, la Lapònia és una via ideal pels matins d’estiu calorosos, amb ombra fins ben bé les tres de la tarda. És una bona opció per quan vulguem gaudir d’una escalada amb poc compromís en un lloc ple d’encant que per sí mateix és mereix una visita.
De totes les Arestes Brucs la del Sentinella és una de les més famoses: estètica, amb roca excel·lent i situada en un dels racons més tranquils del Serrat té tots els al·licients per fer-nos gaudir d’una ascensió de primera categoria tot i la seva escassa longitud. Re-equipada amb químics,s’ha canviat l’esperit de la via, adreçant…
La Panxa del Bisbe crida l’atenció pel seu aspecte voluminós i monolític, sense pràcticament fissures, destaquen les seves plaques de roca exel·lent. La via “Pel Davant” combinada amb la “Canaletes” és potser la manera més elegant de guanyar el cim d’aquesta agulla. Una escalada que comença vertical i sobre roca extraordinària per anar-se tombant fins…
El Lloro és una d’aquelles agulles que fan de Montserrat un lloc únic. Quan venim del nord i veiem la seva silueta no podem parar-nos de preguntar com s’aguanta? Qui l’ha posat allà?… I tot seguit ens envaeixen unes ganes incontrolables de pujar al seu cim. Hi ha diferent maneres de pujar al Lloro, des…
Situada a la vessant nord del Gorro, la Stromberg és una via freda, ideal per quan comença a apretar la calor. Verticalitat, qualitat i quantitat de presses i un equipament molt generós, ens fan fruir de l’escalada sense patiments del primer a l’últim metre. Escalada del tot recomanable, potser la millor via de Gorro.
Tot i que el nom ens pugui fer pensar el contrari la via ens ofereix una escalada fonamentalment en placa (només escalarem en diedre els últims metres del darrer llarg). Continua, ràpida i d’un grau assequible, la podriem comparar amb la propera Funció Clorofíl·lica però un xic més exigent.